La pissarra digital

Fins fa uns anys la pissarra tradicional era una finestra al coneixement, un llenç pel petit artista, l’escenari del tres en ratlla, etc. De funcionament bàsic i una miqueta bruta per netejar és un element distintiu de l’aprenentatge a classe. Nogensmenys, està entrant a les escoles una eina que ens promet una revolució a l’aula: la pissarra digital. Aquesta es dota de les noves tecnologies imitant el format tradicional de la pissarra. A més a més, ens enlluerna amb els infinits recursos del "tot poderós internet", el qual ens permet un accés immediat a la informació. Amb la pissarra digital podríem corregir els deures de manera més ràpida, fer activitats on els alumnes interactuen amb el coneixement de manera molt més didàctica, fer servir material multimèdia a l’aula, etc. Ara bé, s’ha observat que aquesta no és sempre la manera en la qual s’utilitza la pissarra digital. En algunes d’aquestes classes amb equipament "del futur" es fan servir les noves tecnologies, com la pissarra digital, seguint les metodologies tradicionals.

Quina diferència hi ha entre repetir i memoritzar davant d’una pissarra digital respecte a una tradicional? Volem endinsar-nos en una educació pel negoci de la tecnologia o promoure una tecnologia al servei de l’educació?

Si el nostre camí és el progrés escolar hem de tenir clar que les noves tecnologies com la pissarra digital han d’anar de la mà d’una nova metodologia de treball.